Altra data realment transcendental en aquest període d'evolució cap a formes noves és la de 20 de juliol de 1758 que, com varem dir, es pronuncia pel suprem Consell de Castilla. La sentència que posa terme a la causa de delació de José Sancho i altres contra els regidors de l'Ajuntament de Lleida.Aquesta sentència suposa el final d'un passat gloriós i el principi d'un nou camí. Constitueix el títol fundacional de la Junta de Sequiatge i representa la plena incorporació dels estaments i classes de 1a ciutat en el règim, govern i administració del Canal de Pinyana.La part dispositiva d'aquesta sentència, punt de partida del sistema que ha perviscut fins als nostres dies, diu així: “I varem manar que per al successiu es formi una Junta composta d'un regidor, un canonge del Cabildo de la Catedral, un eclesiàstic del Clergat Menor, dos pagesos, a nomenament dels seus respectius cossos, que durin per dos anys; la qual presideixi el governador o el seu alcalde major ..”“Que per ella dintre de dos mesos es formin les corresponents Ordenances particulars per a l'administració, repartiment i recaptació del que cadascun dels regants hagi de contribuir, disposició i reglament dels regs, neteges de les sèquies, obres i repassos de les seves preses o maquines, i altres necessari per a la seva subsistència, i tot el concernent al bon règim i manutenció d'aquesta importància.” “Que el governador o el seu alcalde major, amb l'assistència d'un regidor i d'un altre dels vocals de la Junta, el que aquesta triés, facin les visures i reconeixements corresponents de preses i maquinaria segons el caudal del sequiatge.”“Que aquestes Ordenances que així es formin es remetin a l'Audiència perquè les reconegui i enviï al Consell amb el seu informe, afegint l'ordre que en els seients han d'observar els individus de la Junta, per a treure una altra ocasió de disturbi en ella, a fi que veient-se tot en el Consell es procedeixi a la seva aprovació.”Per a l'execució d'aquesta sentència es va dictar el següent 20 d'agost una real provisió, comissionant per a tal menester al excel·lentíssim senyor Don Joaquín Antonio Villalba, escoltador de la Real Audiència d'Aragó, qui va donar possessió del seu càrrec als respectius vocals designats pels seus cossos, la qual cosa va ser efectuat en 25 de novembre de 1758, quedant així definitivament constituïda la Molt Il·lustre Junta de Sequiatge de la ciutat de Lleida.Veiem, doncs, com per aquella sentència s'atorga a la Junta així constituïda, amplíssimes facultats, de tal manera que si la competència s'estén a totes les qüestions dels regs el règim dels quals, govern i administració se li lliuren sense limitació, i amb facultats per a resoldre i decidir en tot el menester, amb exclusió ja d'aquella anterior tutela de la Real Audiència de Catalunya que abans ens hem referit. Apreciem també com es dóna entrada en la seva base, a estaments de la ciutat fins a ara absents en ella, i que la primera i tímida representació anterior, reduïda exclusivament a dues persones designades pel Gremi de Pagesos, s'estén ara a un representant del clergat major i a altre del clergat menor els quals, a part dels molts interessos que els concernien com titulars d'importants propietats, representaven també un estament ciutadà tingut en estima i valor.De la mateixa manera notem una evident reculada en la intervenció municipal que alhora que veu ampliat el nombre de les restants representacions, veu reduïda la seva pròpia a un sol regidor. La Junta així nascuda adquireix, doncs, una notòria independència. Faltarà tan sols que disposi d'unes pròpies Ordenances. Quan aquesta el tingui, conclourà el procés evolutiu i es podrà considerar definitivament establert el nou règim. Recordem que ja la pròpia sentència ho preveia així i ordenava que “dintre de dos mesos es formessin les corresponents Ordenances particulars”, i que una vegada així fet es remetessin a la Real Audiència de Catalunya “perquè les reconegués i enviés amb el seu informe al nostre Consell”.No obstant això, la formació d'aquestes Ordenances no va ser tasca curta ni fàcil, ja que es van acumular conflictes i dificultats que van esdevenir que aquell termini previst de dos mesos es perllongués per trenta-sis anys, i no fos sinó, fins el 1794 que per fi Carlos IV pogués sancionar definitivament les Ordenances de la Molt Il·lustre Junta de Sequiatge de Lleida.Ja en la sessió celebrada el 6 d'abril de 1762 es recorda l'obligació assumida per la Junta, segons aquella sentència, de procedir en el termini de dos mesos a la redacció de les seves pròpies Ordenances, i com no s'ha donat compliment a tal precepte, s'insta l'adopció de mesures per a la seva execució. No consta l'acord al llavors adoptat, però si sabem que primerament va ser comissionat per a aquest “penós encàrrec de redactar les Ordenances el regidor Francisco Gallart, qui passat molt temps les va fer presents a la Junta, però tan difús i confuses que no va ser factible la seva aprovació.”I ja no serà fins a 13 de gener de 1770 que novament la Junta “reconeixent aquest assumpte com el més important” delibera “que sembla que seria molt útil que es nomenés advocat perit, i que s'emprés en aquesta obra” , i s'acorda fent en comissió al “regidor Juan Bautista de Queraltó perquè nomeni advocat de la seva satisfacció, que pagat dels seus treballs executi el que expressa la proposta” Aquest “va encarregar al doctor Salvador Gracelles, -consultor jurídic lleidatà- el reduir-les i corregir-les” afegint que no li ha estat factible practicar sense que primer s'aixequés un mapa de les sèquies, dics, pales i braçals del Noguera, però com aquest es troba ja format i aprovat pels hidràulics José Daura, Pedro Lleopart i José Burria, sembla que es deu amb la major prestesa presentar a la superioritat les referides Ordenances”. Assabentada la Junta de tot això, acorda en sessió que es va celebrar el 18 de gener de 1772 “, que s'avisi al doctor Salvador Gracelles perquè com més aviat afronti les referides Ordenances i, perquè pugui amb major brevetat, li ajudi el doctor Francisco Pinós, advocat de la Junta, a la fi de la qual se li fa lliure i àmplia comissió.Aquest plànol que s'al·ludeix, i que comprèn el reg de la part del Noguera des de la seva presa fins a la localitat de Soses, estava ja realitzat en aquesta data i va ser pagat per iguals meitats entre l'Ajuntament i la Junta, com consta per acord d'aquesta de 7 de febrer de 1772 que “respecte al representat per l'Ajuntament d'aquesta població a fi que contribuís amb la meitat de les despeses que han ocorregut per a la creació del nou mapa de la presa, dics i sèquies del Noguera”, resol que “es despatxi deslliurament a favor dels quatre susdits per les sumes que per la meitat dels individuats treballs els corresponen”.Aquestes quantitats eren la meitat de: “a José Daura, mestre paleta de Serós, per haver-lo format, 95 lliures i 10 sous barcelonins; a Juan Silreda, pagès d'aquesta ciutat, 19 lliures i 10 sous, per haver subministrat la cavalleria a  Daura; i a José Burria, mestre paleta, i a Pedro Lleopart, arquitecte, ambdós d'aquesta ciutat, 89 lliures i 5 sous, per haver-s’hi encarregat a comprovar aquest mapa”.Però malgrat tot l’exposa’t, aquesta vegada tampoc es donarà sortida a la redacció de les Ordenances, i així es demorarà tan important treball, i no serà fins a 1786 que, reunida la Junta en 27 de maig, tornarà á ocupar-se del tema dient i acordant el següent:“Sent tan convenient per al bon règim d'aquesta administració tenir Ordenances fixes que afermar el seu govern, a més de tenir-lo manat per la superioritat, el que no s'ha finalitzat encara per no haver trobat qui s'hagi dedicat a concloure una obra tan laboriosa, valent-se en l’interí aquesta Junta de les velles amb que es governava l'Ajuntament de la ciutat quan es trobava encarregat d'aquest ram, sembla, seria molt del cas encarregar a algun vocal aquest tan interessant assumpte”.“Delibera de comú acord: Fer comissió en forma com de dret es requereix, al senyor vocal do Francisco Pastoret perquè cuidi de fer formar les Ordenances de la Junta, tenint present tot el que correspongui a aquest intent, podent a aquesta fi gastar el que sigui menester per a la seva execució; i fetes, reportar-les a la Junta per a exposar el que sobre elles sembli”. El resultat d'aquest intent va ser un nou fracàs, doncs tampoc es va dur a terme la seva redacció.Però estem ja arribant al final. I el got, ja satisfet, es desbordaria fins a forçar un final. I així el governador, al llavors el Marquès de Blondel, instaria la intervenció de la Real Audiència de Barcelona. I aquest pas sí conduiria a la total solució. Va ser el  27 de març de 1787 que el senyor baró de Serrahí, secretari de Càmera i de Govern d'aquella, es va dirigir a l'advocat Francisco Pinós encarregant-li la redacció de les Ordenances de la Junta.